traditio

Desde Arato (Φαινόμενα) y Eratóstenes(Καταστερισμοί) en la cultura occidental, el cielo también adopta un lenguaje simbólico que deviene inmortal : animales  y héroes mitológicos tendrán para siempre un lugar en las estrellas, idea que ha triunfado en el imaginario colectivo del mundo musical , cinematográfico o deportivo (pensemos, por ejemplo, en la retirada de una determinada camiseta y su posterior "ascensión" hasta lo más alto del pabellón deportivo, rito frecuente en el mundo del baloncesto). Pero el camino recorrido hasta llegar a este tipo de inmortalidad no es fácil.En numerosos escudos y emblemas de origen muy diverso podemos leer "ad astra per aspera" , "per ardua ad astra" y lemas semejantes, que nos recuerdan que la gloria tiene un precio ("hay que sudar la camiseta"). Y estos escudos o emblemas o bien pertenecen a colegios o universidades,o bien a instituciones militares (incluso encontramos el lema en el escudo del estado norteamericano de Kansas). Son de todos conocidas las palabras de Megara en Hercules Furens de L.Annaeus Seneca (v.437) . "non est ad astra mollis e terris via", "no es fácil el camino que de la tierra lleva a los astros" (palabras que no dejan de pronunciar los estoicos de todos los tiempos, equivalente a "sigue así y llegarás a santo"). También Virgilio se hizo eco de esta idea en Aeneidos IX, 641 : el crinado Apolo (crinatus  Apollo) se dirige a Ascanio (Iulum) con estas palabras "macte nova virtute, puer : sic itur ad astra", "persevera en este nuevo valor,muchacho, así se asciende a los astros". Y yo me pregunto : ¿ de qué manera se verá todo desde las estrellas? ¿Es necesario elevarse tanto?.

Després d´uns dies de vacances pel Baix Empordà i de la visita a la casa natal d´en Josep Pla a Palafrugell, permeteu-me que deixi per un moment la temàtica clàssica. El personatge, bé que s´ho val .

Després d´escoltar la famosa entrevista realitzada l´any 1976 per Soler Serrano a Pla (entrevista que, per cert, ara ja es pot adquirir en dvd, i que es pot trobar a internet ), a banda dels detalls autobiogràfics i de certes idees personals, m´han cridat l´atenció les seves opinions de crítica literària : afirma Pla la seva admiració per la literatura francesa i, en particular, per Montaigne, encara que, de vegades, el text li resulti pesat de llegir a causa de les cites llatines. I diu el genial narrador empordanès : "la erudición es  un camelo". Per al nostre autor, omplir de cites un text és un "camelo". Òbviament, s´estava referint a obres de narrativa, no d´assaig. Certament, llegir Montaigne no és fàcil, però dubto que l´autor francès volgués impressionar ningú amb una vasta erudició : era un home del Renaixement i un home de món (això últim, com Pla), que va tenir la sort o la dissort de tenir un preceptor que li parlava en llatí. Però el judici crític d´en Pla sobre l´estil literari extrapolable a altres autors és molt interessant. D´Unamuno ens diu, per exemple, que és inintel·ligible, que no s´entén el que escriu ( i el mateix afirma d´Espriu),i d´Azorín afirma que "escribía en catalán" perquè no emprava les frases llargues pròpies, segons Pla, del castellà. Podem estar d´acord o no amb els seus criteris, però per al noste autor, la forma d´un text era molt important o, més que la forma, la disposició de les paraules (particularment, dels adjectius). Certament, en la crítica literària actual es troba a faltar un estudi més rigorós del llenguatge, i dóna més joc parlar de l´argument o de la caracterització dels personatges, quan és ben sabut que la bona literatura es basteix sobre un bon ús del llenguatge. Què en pensaria Pla de l´obra de Virgili , ell, que fumava per trobar, segons confessava, l´adjectiu adient ? Llegir les descripcions de l´escriptor-periodista de Palafrugell és una delícia, però traduir l´Eneida de Virgili o l´Odissea d´Homer també ho és, i hem privat al nostre jovent d´aquest plaer (que demana, això sí, esforç) per la incompetència dels legisladors en matèria educativa. No conec ningú que quedés traumatitzat per traduir Virgili quan el batxillerat era de quatre anys (si li sumem el COU. On s´hi vol anar amb un batxillerat de només dos anys?). Però aquesta, és una altra història.